CRÒNIQUES AL PAÍS PASILLO. CAPÍTOL 1.

Qui està en crisi?

Quina diferència hi ha entre 20 o 70? Els xilens volien que els 70 pisos els convertissin en el referent llatinoamericà del desenvolupament, la riquesa i la modernitat. Però s’han quedat en 20. Què ha passat? Aquella bonica paraula que tan es repeteix en els últims temps: crisi. Crisi a la feina, crisi al país, crisi pels amics, crisi a casa. A tot arreu, crisi.
El govern de Bachelet prometia que el seu país no ho passaria malament: les reserves de les arques de l’estat estaven plenes gràcies als preus del coure dels últims anys, el seu principal recurs.
Però ha arribat. Aquesta setmana s’ha anunciat la paralització de la construcció de l’edifici que havia de ser el més alt de Sudamèrica. El projecte s’anomenava Costanera Center, comptava amb quatre edificis d’oficines i centres comercials, un dels quals havia de ser el més alt de la ciutat i del continent. Un pas més per assemblar-se al model americà imitat fins la sacietat, prop del barri que anomenen “sanhattan”, al més pur estil “gringo”. Mentre els diaris qualificaven la paralització de les obres com el símbol de la crisi xilena, els 800 treballadors acomiadats protestaven a les portes i reclamaven ser recol•locats en algun lloc. Vaig dirigir-me a les restes del projecte fantasma, on encara treballen uns 80 obrers, dels 2800 que havien arribat a contractar. Alguns esperaven davant la porta que havien creuat cada dia per cobrar el finiquito. Dos carrers més enllà, davant una notaria, n’hi havien uns 200 concentrats, esperant que un home amb un plec de fulls els anés cridant. “cuánto te han dado?”, “3.200 pesos, es ebanista de segundo grado”. Tothom expectant per saber quant els tocava. “Estoy convencido que nos hechan porque en unos meses el gobierno va a subsidiar a la empresa por contratar obreros en paro, es un puro negocio”, em diuen. Nosaltres seguim escrivint sobre els grans resultats (sempre positius) dels bancs xilens, i l’atur i els plans d’ajustament pressupostari no paren de créixer.
L’altre dia vaig conèixer un noi mentre esperava la micro. Ell sortia de treballar del supermercat on habitualment compro. Estava radiant: era el seu aniversari i marxava a celebrar els seus 22 anys a la part alta de Providència, un barri cèntric amb bastants locals. Els dos vam aprofitar que passava un “colectivo” una mica il•legal –taxi que fan recorreguts fixes per un preu menor- per arribar més ràpid al lloc on havíem quedat. Al baixar em va fer companyia fins que van arribar els amics amb qui havia de marxar, i em va explicar que ell vivia a La Florida, un barri molt popular situat al sud de Santiago, realment molt lluny d’allà. En Max –preferia el diminutiu que el seu nom complet, Maximiliano- estudia obstetricia i per les tardes, treballa tres hores al supermercat d’empaquetador, el noi que acompanya la caixera i ajuda a posar en bosses la compra dels clients. Li pregunto com coi ha anat a parar tan lluny a treballar, ja que tarda quasi una hora en autobus per arribar, i el mateix per tornar. Va demanar treballar més a prop, però no quedaven places. “En una tarde te puedes llegar a sacar 8 lucas!” (uns 10 euros), em diu tot content, fent els comptes del que cada client li dóna i el nombre de clients que passen en tres hores, com per fer-me veure que té sort. Poc després m’assabento que els empaquetadors no tenen sou. En Max viatja cada dia més d’una hora i mitja, després d’anar a classe, per col•locar-se al costat d’una caixera i esperar que cada santiaguino que passi, hagi comprat tres tomàquets o fet la compra de la setmana, li doni una propina. Per què Xile vol ser el que encara no pot ser?
I quan vam baixar del “colectivo”, em va deixar 150 pesos per pagar el trajecte.

A partir d’ara, sempre deixaré propina al supermercat.